A principi del segle XIX les actives i progressistes Societats d’Amics del País van difondre entre els seus simpatitzants una campanya per a restituir la vegetació del territori i iniciar una replantació de xipresos per a vèncer les llegendes i creences a conseqüència de la incultura de la població que hi havia sobre aquesta espècie vegetal. A la Vall del Tormo, un llaurador, José Ripoll de Antonio, n’havia plantat al Calvari, al costat de la vila, i havia dirigit la reforestació dels xipresos de Sant Cristòbol de la veïna població de Massalió. Este vilatà havia compartit l’afició pel cultiu de l’espècie amb el capellà de la població: Evaristo Colera Soldevila, membre destacat de la Societat d’Amics del País i bon coneixedor del territori. Així que, seguint les indicacions de Ripoll, el mossèn havia preparat un planter en el verger de la casa parroquial, per a més tard anar distribuint-los pel terme de la Vall. D’esta manera vaig nàixer jo, el xiprer de la Vall, d’una minúscula llavor. El religiós amb molta cura m’anava regant, entrecavant i arrancant les males herbes mentre creixia fins que em va haver de trasplantar perquè ja m’havia fet prou gran. Les primeres plantacions es van fer al voltant de la vila i com que ja s’havia reforestat el Calvari a mi em van trasplantar en una terra fèrtil, certament la millor del terme. A una vall on sempre hi corria un minúscul reguer d’aigua, llevat a l’estiu, que s’assecava. Era la vall del Tormo o també dita del Riu. I allà em van enterrar en un clot entre el fons de la vall i el camí que anava del poble al Matarranya. El lloc de seguida em va agradar i m’hi vaig adaptar molt bé: aigua a prop, bona terra i sol. Allà hi vaig arrelar i vaig créixer ràpidament. En este mateix indret encara es conserva el topònim de la Freixa i és que segurament abans hi deuria haver freixes, arbres que al Matarranya troben en els llocs humits i que ha donat nom a una vila de la comarca: la Freixneda.