A principi del segle XIX les actives i progressistes Societats d’Amics del País van difondre entre els seus simpatitzants una campanya per a restituir la vegetació del territori i iniciar una replantació de xipresos per a vèncer les llegendes i creences a conseqüència de la incultura de la població que hi havia sobre aquesta espècie vegetal. A la Vall del Tormo, un llaurador, José Ripoll de Antonio, n’havia plantat al Calvari, al costat de la vila, i havia dirigit la reforestació dels xipresos de Sant Cristòbol de la veïna població de Massalió. Este vilatà havia compartit l’afició pel cultiu de l’espècie amb el capellà de la població: Evaristo Colera Soldevila, membre destacat de la Societat d’Amics del País i bon coneixedor del territori. Així que, seguint les indicacions de Ripoll, el mossèn havia preparat un planter en el verger de la casa parroquial, per a més tard anar distribuint-los pel terme de la Vall. D’esta manera vaig nàixer jo, el xiprer de la Vall, d’una minúscula llavor. El religiós amb molta cura m’anava regant, entrecavant i arrancant les males herbes mentre creixia fins que em va haver de trasplantar perquè ja m’havia fet prou gran. Les primeres plantacions es van fer al voltant de la vila i com que ja s’havia reforestat el Calvari a mi em van trasplantar en una terra fèrtil, certament la millor del terme. A una vall on sempre hi corria un minúscul reguer d’aigua, llevat a l’estiu, que s’assecava. Era la vall del Tormo o també dita del Riu. I allà em van enterrar en un clot entre el fons de la vall i el camí que anava del poble al Matarranya. El lloc de seguida em va agradar i m’hi vaig adaptar molt bé: aigua a prop, bona terra i sol. Allà hi vaig arrelar i vaig créixer ràpidament. En este mateix indret encara es conserva el topònim de la Freixa i és que segurament abans hi deuria haver freixes, arbres que al Matarranya troben en els llocs humits i que ha donat nom a una vila de la comarca: la Freixneda.

Des d’esta situació privilegiada, observava el batec diari de la vila, i vaig anar seguint el desenvolupament d’una part important de la història de la població. L’execució el 1835 de sis vallejos durant les terribles i sagnants guerres carlines i dos anys més tard la mort del savi rector que em va donar vida. Ara m’havia quedat orfe però ja era gran i no necessitava massa protecció. Malgrat tot jo seguia creixent ben recte. De tant en tant, a conseqüència dels forts aiguats, el reguer de la vall es convertia en un gran riu que arrossegava tot el que trobava al seu pas: arbres, hortalisses i màrgens de les parades. Baixaven les valls: la d’en Rullo, la d’en Gil i la de Conxello i els barrancs: d’en Jula, de Macari, del Calvo, dels Racons… De vegades l’aigua acumulada aconseguia arribar fins al meu costat però les gegantines arrels em mantenien ben dret.

Un altre personatge important, don Santiago Vidiella Jassá, en els seus constants viatges de Calaceit, la seua vila, a Alcanyís i Saragossa es va quedar gratament sorprès en veure la monumentalitat de l’arbre i em dedicava unes quantes línies en una obra dedicada al capellà de la Vall Evaristo Colera que titulava Un rector de Valdeltormo, publicada el 1927, quan ja havia complert més de cent anys: “ese conocido gigante que con el nombre de Ciprés de Valdeltormo se yergue soberbio junto a la carretera, no lejos del pueblo, téngalo yo como un recuerdo del Párroco-economista, plantado acaso de su mano tal vez salido de la almacigo parroquial, y de la medida de lo que hoy serían sus coetáneas plantaciones”. Tot un honor i satisfacció el ser referenciat en un llibre escrit per una de les personalitats matarranyenques més excepcionals que ha donat el nostre territori al llarg de la seua història.

Pocs anys després un altre conflicte bèl·lic: la guerra civil. Durant dos anys per la carretera veia passar diverses vegades les tropes atrafegades per a controlar la situació. L’última un primer d’abril del 1938 quan es va lliurar un acarnissat enfrontament entre l’aviació italiana i l’artilleria republicana amagada al Xopar, a escassos mil metres de distància, quan les tropes estrangeres perseguien els perdedors en la seua ràpida i tràgica retirada. Uns dies abans vaig escoltar l’intens bombardeig italià al Mas del Llaurador, on per sort havia estat evacuat uns dies abans en observar a poca distància la presència del front de guerra. A mi, per sort, no em va passar res. Però va morir molta gent!

Després d’acabada la guerra hi va haver uns quants anys de relativa calma, trencada per l’assalt i posterior incendi de l’autovia a l’estació de la Vall pels maquis el desembre del 1947 que van trasbalsar durant uns dies la població. Nou anys més tard hi va haver una gelada mai vista que va malmetre gran part de les oliveres del terme i de tota la contornada, jo, en canvi, vaig resistir bé el rigorós fred d’aquell inoblidable mes de febrer. A Calanda, l’observatori meteorològic més a prop de la Vall, el dia 10 va enregistrar una temperatura mínima de -11,9ºC i una màxima de -4,9ºC. Quin fred que feia!

A principi de la dècada dels 60 vaig veure amb gran tristesa com van tallar els gegants oms del costat de la carretera que feien de la via l’únic passeig de la població i, cada diumenge, quan escalfava el sol les parelles i les colles d’amics em venien a visitar aprofitant la generosa ombra dels arbres arrenglerats a banda i banda de la carretera. Pocs anys després la parada del xiprer es va convertir, durant un període curt de temps, en un improvisat camp de futbol. Més d’un jove espectador va trepar per les meues branques per a veure millor l’espectacle esportiu i així evitar el pagament de l’entrada. En aquells anys l’ajuntament va plantar xipresos en el camí que porta al fossar municipal, avui, després de quaranta anys, ja compta amb exemplars de considerables proporcions. Però jo seguia creixent, era gegant, i el propietari de les terres on estava plantat va entendre que, en plena mecanització agrícola, ara molestava per a les faenes que s’havien de fer amb l’ajuda del tractor i és així com van decidir acabar amb la meua vida en la dècada dels 70. Durant molts anys, en el lloc on estava plantat, hi va haver una gran soca com a testimoni de l’arbre singular que vaig ser durant més de cent cinquanta anys.

Un altre veí de la Vall, Àngel Alcober, per a homenatjar-me i recordar l’arbre centenari en què em vaig convertir, va plantar, fa uns quants anys a prop d’on havia estat, un altre xiprer que com jo ha arrelat amb molta força i ara ja es destaca al costat de la carretera. Amb una curta vida el passat estiu ja va rebre el primer ensurt. L’incendi que va arrasar els boscos més poblats del terme i que va arribar a prop de la carretera. Per sort l’arbre va sortir il·lès de la cremada.

Serà el nou xiprer qui, continuant amb el meu testimoni, seguirà la tradició de fa dos cents anys. Donarà la benvinguda al visitant abans d’arribar a la nostra vila.   

Publicat a L’arbreda ebrenca. Recull de relats, Serret llibres, March editor, El Vendrell 2010, pàgs.186-190. Autor: Carles Sancho