Foto de mosén León Andía en la década de 1970. Aún estaban en pie las paredes de la vieja escuela junto a la iglesia del Mas.

Lo Mas de Llaurador es el título de uno de los últimos artículos escritos por Carles Sancho.

A finales de Agosto se celebraba la fiesta del Mas de Labrador, el pequeño pueblo abandonado cerca de Valdeltormo. Desde hace unos años, vecinos de Valjunquera y Valdeltormo se reúnen en El Mas para recordar a su patrón, San Juan, y no olvidar que hubo un tiempo en el que por sus calles corrían niños.

Hace unos meses conocíamos la buena noticia de la próxima rehabilitación de la iglesia del Mas de Labrador. Aprovechemos la ocasión para conocer más a fondo algunas de las historias de esta pequeña población hoy en ruinas. En este sentido, Carles Sancho publicaba un interesante artículo el pasado mes de junio en la revista del Bajo Aragón «Compromiso y Cultura«. En él, Sancho recuerda la escuela de mosén José Pellicer a la que acudían niños de varias localidades y que fue muy conocida en el Bajo Aragón . A continuación puedes leer el texto íntegro:

Lo Mas de Llaurador

L’església de Sant Joan Degollat del Mas de Llaurador serà rehabilitada, previsiblement durant el 2018, per evitar el seu progressiu deteriorament. El Govern d’Aragó, a través del Departament de Patrimoni, va comunicar el passat setembre la desitjada notícia a l’Ajuntament de Valljunquera, municipi de qui depèn el Mas. En una primera fase s’ha previst actuar sobre la teulada de la construcció religiosa per evitar l’entrada d’aigua i l’humitat en les parets de l’interior del temple que té un interès patrimonial força destacat. Una altra entitat constituïda espontàniament per vetllar la població abandonada, des de la dècada dels seixanta, l’Associació d’Amics del Mas de Llaurador, també té la intenció de col·locar una campana en la torre de l’església. Els habitants de Valljunquera i la Vall del Tormo, esta última es troba només a tres quilòmetres del Mas, a finals d’agost celebren la festa del despoblat en commemoració de Sant Joan Degollat, el sant patró del Mas, amb una simpàtica jornada de convivència de les dos viles matarranyenques. L’església és l’única construcció que encara està dempeus en el centre de l’antiga població que va ser molt castigada pel bombardeig de l’aviació italiana el març del 1938 durant la passada guerra civil. El Mas de Llaurador també ha estat notícia últimament perquè és l’inici i el final de la ruta per a BTT que ha adequat i promocionat recentment la Comarca del Matarranya que té un recorregut circular d’uns cinquanta quilòmetres i que passa pels termes de Valljunquera, Fórnols, la Freixneda i la Torre del Comte.

L’escola del Mas

A principi del segle XX el Mas de Llaurador era molt conegut per l’escola del capellà del Mas, el valldesgorfà José Pellicer Esteban. El 1907 ja n’era el seu rector i va començà a organitzar una escola per la canalla del poble. En aquella època el Mas de Llaurador era un poble molt petit en relació a les poblacions del voltant. El 1.910 i 1.930 la demografia local es mantenia: 67 i 56 veïns que habitaven 25 i 23 cases respectivament. L’escola del capellà de seguida va ser coneguda a tot el Baix Aragó, molts van ser els alumnes d’altres viles que hi anaren a perfeccionar els seus estudis. Cap al 1.914 i 1915 l’escola, situada enfront de l’església, acollia uns 30 alumnes que tenia un internat parroquial amb 10 o 12 escolars i la casera era l’encarregada del mateix. Altres escolars que no cabien a la residència religiosa, havien d’allotjar-se en cases particulars. L’internat era només per als els alumnes que eren de poblacions allunyades; cal dir que predominaven en el centre lògicament els que venien de prop, sobretot de la Vall del Tormo, Valljunquera i Valldalgorfa però també de lluny com el cas de Bellmunt, on havia exercit el religiós durant un temps i la seua bona faena a la vila havia atret fins el Mas els escolars més ben situats, i també de Maella, Tortosa i Morella. A una revista de La hormiga de Or del 1914 es publica una foto de l’escola del Mas amb els alumnes i pares en què apareixen ben mudats. En la part central de la instantània un estendard de l’Escola gratuïta del Mas de Llaurador amb una imatge de Sant Joan Baptista, el patró de la vila, i mossèn José Pellicer envoltat dels escolars, amb llibres a la mà, que passen de la cinquantena de diferents edats.
José Pellicer, a més de ser un excel·lent pedagog, va ser un gran aficionat a l’arqueologia, disciplina en expansió en aquells moments a tot el Baix Aragó —recordem a Joan Cabré a Calaceit, Pérez Temprado a Massalió i Maties Pallarés a Pena-roja com a més importants— excavant parcialment, ajudat pels seus alumnes, el jaciment ibèric del Castellar, situat damunt d’un tossalet a l’oest del Mas, no massa lluny de l’actual estació de ferrocarril de Valljunquera, segons dóna re¬ferència l’Anuari de l’lnstitut d’Estudis Catalans 1.915-1.919.
Es diu d’esta escola que en passar un cotxe per la carretera nacional a prop de la població els viatgers van veure molta canalla a la vila i es van estranyar d’observar tants menuts en una vila tant petita. Els ocupants, encuriosits, van aturar el vehicle i van preguntar el per què de tants xiquets en una població d’una vintena de cases, i els van explicar que la raó era l’escola del mossèn, pareix que això va arribar a oïda de les autoritats de la província. El 24 de juny de 1926, en una gran festa a la població, un representant de la Diputació Provincial de Terol li va atorgar al mestre i capellà la Creu de Beneficència amb distintiu blanc, amb una subvenció de 2.000 ptes anuals.
Els alumnes més avançats de l’escola eren preparats pel capellà per als primers cursos de batxillerat, un nivell d’excel·lència gens comú en els escoles rurals d’aquells temps. El 1.931, en proclamar-se la República, l’escola deixa de funcionar i mossèn José Pellicer se’n va anar a viure a Valldesgorfa, concretament al convent de les monges Clarisses, encara que seguia oferint els seus serveis religiosos al Mas. El 28 de juliol de 1.936 morí tràgicament assassinat quan anava de Valldesgorfa, vestit de paisà, al Mas a celebrar missa. A mig camí, a la caseta dels Canyamassos, a la vora de la carretera, al terme de Valljunquera, va trobar la mort i va ser enterrat al fossar de Valljunquera. Els propis executors –dos hòmens i una dona- van informar als valldalgorfans de la mort del capellà. Després de la guerra, malmesa l’escola pel bombardeig italià que va haver de suportar la població, encara van aguantar algunes parets situades enfront de l’església i es veia en l’interior de la construcció el color negre de les pissarres de l’antic centre escolar, fins que als anys 70 es va enderrocar totalment la construcció per por a un tràgic esfondrament de les restes de l’edificació i es va habilitar una gran esplanada davant l’església. Fa uns quants anys els ex alumnes del rector van dedicar-li una placa commemorativa d’agraïment al mestre a l’interior de l’església del Mas de Llaurador que encara es conserva.