Hoy jueves 17 de marzo a las cuatro de la madrugada ha fallecido mosén León, párroco de Valdeltormo durante 56 años. Desde 1996 vivía en la residencia Santo Ángel de Alcañiz, lugar en el que se celebrará el funeral mañana viernes a las 11 horas. Durante todo el día de hoy permanecerá abierta la capilla ardiente en el tanatorio de la residencia para que los familiares y amigos de León Andía puedan darle su último adiós.
Pedro León Andía Labarta, nacido en Fuendejalón en 1913 llegó a Valdeltormo en marzo de 1940 para ocuparse de la parroquia del municipio, tenía 26 años y una prometedora carrera como músico, porque ya entonces pese a su juventud era uno de los mejores organistas de Aragón. Todo lo dejó por Valdeltormo y sus gentes. Decidió quedarse junto a sus feligreses enseñando música a los más jóvenes y rechazó varias ofertas profesionales como ser organista en El Pilar, el monasterio de Poblet o Roma. Nunca se arrepintió y en más de una ocasión dijo que sus momentos más felices los había pasado junto a los niños y jóvenes a los que enseñaba música.
Su vida siempre estuvo en Valdeltormo y en el Mas del Labrador, aunque siempre llevó en el corazón a su pueblo natal, Fuendejalón.
El dijous 17 de març la Vall del Tormo va viure un dia molt especial i trist. A primera hora del matí havia mort a la residència del Santo Angel Custodio d’Alcanyís mossèn León, el rector de la població durant 65 anys. Calia fer-li un acomiadament com ell es mereixia. Ràpidament es van reunir els cantors de la Coral Parroquial i els músics, tots alumnes seus, per assajar la missa de Pius X, tan entranyable i que tantes vegades havia dirigit el mossèn, i algunes composicions per acompanyar en l’últim passeig el fèretre fins al fossar. Quedaven poques hores i s’havien d’organitzar perquè eixira tot perfecte; el professor i capellà s’ho mereixia. Alguns músics des del passat mes de maig que no havien tret els instruments de la funda, precisament en un gran homenatge al rector a qui se li va dedicar una plaça-jardí amb el seu bust a la Vall del Tormo. Ara, sense temps a perdre, s’havien de posar a punt, havien de sonar bé. Des d’allà dalt el capellà els escoltaria, era molt exigent i no li agradava les errades musicals. Havien de repassar la llista de cantors i de músics, n’eren molts, ningú podia faltar a cita tant assenyalada. Tots s’havien mostrat gustosament disposats a donar l’últim adéu al mestre i religiós. Matí i tarda atrafegats, els instruments ben lluents i degudament afinats, les veus a punt. L’ajuntament es va convertir en el lloc de trobada i d’assaig.
L’endemà a les onze del matí a la residència tots estaven reunits i preparats. L’església plena de gent, sobretot de la Vall, mai se n’havia vist tanta. Al cor del temple, acompanyant el funeral, la Coral i els músics vallejos preparats per a l’ocasió… Tot va anar prou bé, no s’havia desentonat. La gent assistent a l’acte s’estranyava que a una vila tan menuda hi haguera tants músics i tan bons. És la impagable l’herència del capellà que ens ha deixat. Gràcies per tot mossèn!
(Publicat a La Comarca)
Fa uns dies va ser Felipe; ara és mossé n León. Se m'ha mort un trocet de La Vall. Quan hi pujava a l'estiu, ells eren, entre atres, dos vallejos als que m'alegrava de vore, als que respectava i admirava. L'alcalde i alhora cartero, sempre amable, sempre a punt de fer un favor. Lo Mossen, tan savi, que me donae classes de llatí, que cantae i ensenyae a cantar, sempre envoltat de zagals i de musics. Lo darrer estiu que vaig pujar a La Vall, li vaig fer un preciós reportatge fotogràfic a ell i els seus gats. Estae feliç i ple de serenitat. No puc pensar en lo Mas del Llaurador sense vore'l a la porta de la iglèsia, tant content. Així els recordo als dos, i només puc rezar per ells i agraïr-los lo que van fer per a que jo també pugue sentir-me valleja.
Pilar C
S'ha mort lo mossen. Nascut fa 97 anys a Fuendejalón, província de Saragossa, Pedro León Andía Labarta va ser lo retor de La Vall del Tormo des de l'any 1940 a 1996, quan va haver d'abandonar seva casa per a traslladar-se a Ancanyis, a la residencia del Santo Ángel Custodio, a on lo dijous de matinada va dixar este mon. Avui dia 18 de març a les 11 del mati se celebre la misa funeral a l'esglesia de la residencia. Los músics del poble i les dones i homens que van integrar los seus coros parroquials se van passar tota la tarde d'ahir i part de la nit assejant la misa de Pio XII. Avui la cantaran al funeral i acompanyaran lo féretre en pasacalles per despedir-lo, no per sempre, perque natres sempre lo tindrem present.
No sé si algun vallejo que lligisque això ho recordarà, però jo se que lo mossen va dir una vegada que nomès sortirie de La Vall "en los peus per davant". No va poder ser. A pesar de tot, los xiquets que vam acompanyar lo mossen, los que mos varem passar tardes infinites de rosari i solfa sempre tindrem present lo que va fer per natros. Tots savem que los métodes d'ensenyament eren durs i drastics, diguem que ensenyave en mà de ferro. T'on enrecordeu de la 'vara santa'? I de les canyes, eixes tan llargues que tenie a un racó i que tenien per lo menos sis metros de llargada per a arrivar als bancs de detràs? I quan no mos saviem lo Catecismo… a la garjoleta de la Sacristia (i lo bé que mos ho passavem, a oscurines, xics i xiques junts). Ahir ho pensava, i la verdad, sol mentren ganes de riure.
No conec ningún que en parlo mal d'ell.
Del mossen recordarem los viatges al Mas del Llaurador, los lledons i los lledonés, i quan sortiem de menudets fora del poble, gràcies al viatges que ell va organitzar en autobús. D'ell mos quede l'educació musical i religiosa (si probareu a jugar al Trivial en preguntes sobre Historia Sagrada, tos ho asseguro, no tos guanyarie ningú), lo seu bon humor (que lo tenie) i lo mal humor, les 2 o 3 pesetes que mos donave per resar lo rosari cada tarde -un duro si ho feiem en català-, lo compàs portat en la 'vara santa' d'amunt la taula (qualsevol se movie!!), les llissons hasta les tantes de la nit i, en definitiva, lo temps que va passar en tots natros i tantes coses que cada un varem viure i que mos quedaràn ahí dins, al nostre cor. Sol mos quede dir: Gràcies.
Maribel Sancho Timoneda
http://elultimoclick.blogspot.com
Gracias por todo. Te recordaremos