Setmana Santa a la Vall. Matraques i rodets

Col·lecció de matraques fetes per Jesús Fortuño de la Portellada. Foto: C. Sancho
Col·lecció de matraques fetes per Jesús Fortuño de la Portellada. Foto: C. Sancho

A la Vall per Setmana Santa les campanes morien i eren substituïdes per les matraques, coincidint amb la mort de Crist. N’hi havia de dos tipus, totes de fusta: les de maces i les de rodet dentat i llengüeta. Les primeres consten d’una taula de fusta unida perpendicularment a un mànec per agarrar-la en la mà i diverses maces que se fixen en un pont central. Quan la matraca se sacseja les maces impacten la taula de fusta i fan un soroll sec i repetitiu. Les més freqüents són les de dos o tres maces però la parròquia en tenia una de més gran  de sis o set percutors que només la podien fer servir els xiquets més grans perquè pesava molt i s’havia de fer molta força. Los rodets, a altres viles garricsgarrancs o carracles, són també instruments de percussió de fusta formada per una roda dentada que acaba en un mànec.  En voltar la roda impacten les dents en la llengüeta de fusta i fa un so característic sec. La roda dentada i la llengüeta van als dos extrems d’una caixa de fusta que donava impuls per voltar la roda dentada.

A la Vall teníem matraques i rodets que eren de la parròquia i altres que eren de propietat particular. Els primers es guardaven en una caixa gran de fusta a la sagristia i que només s’utilitzaven per la Setmana Santa.

 Matraques de maces. Foto: C. Sancho
Matraques de maces. Foto: C. Sancho

Les matraques i rodets servien per avisar a la població de l’inici de les celebracions religioses del Dijous Sant a Dissabte Sant quan no podien sonar les campanes per la mort de Crist. Los xiquets eixien agrupats de la sagristia i faen rondes pels carrers del poble anunciant los tres tocs de les celebracions litúrgiques. Quan jo era menut només dièvem: primer toc, segon toc i tercer toc. No obstant això hem recollit en altres viles del voltant uns versets que animaven els veïns a anar als actes religiosos de Setmana Santa i que cantaven o recitaven los xiquets. A Faió dien:

-Dones, dones, a on aneu?

-A buscar el fillet de Déu.

-Allà baix lo trobareu,

Enclavat en una creu.

Lo tercer toc!

A missa.

 Matraques de rodet, carracla o garricgarrac. Foto: C. Sancho
Matraques de rodet, carracla o garricgarrac. Foto: C. Sancho

Abans de la guerra civil de ben segur que hi devia haver una matraca gran giratòria al campanal com passa a Vall-de-roures que fa pocs anys va ser restaurada perquè estava en desús. Recordo que el meu rodet me’l va fer el tio Juan Pitarque que era fuster i tenia la fusteria en un carreró que pujava de la carretera a les eres de la Pietat. Lo tio Juan, quan jo era menut, era molt vellet però encara treballava com a fuster per entretindre’s perquè ningú de la seua família va seguir l’ofici.

Durant los oficis del Dijous Sant al matí era molt tradicional i esperada la simulació del terratrèmol anunciant la mort de Crist. Enmig del silenci de la celebració litúrgica, sobretot dalt del coro de missa, es fea un terrabastall en los bancs i tot el que puguera fer soroll. També era tradició que durant el Via Crucis pels carrers del poble el Divendres Sant a la nit la peanya del Crist en la creu i de la gran creu que cedia per a la processó la tia Felicitas la dueven los quintos que per a l’ocasió anaven revestits i encaputxats amb unes túniques negres i morades que es guardaven a la parròquia. Als balcons de les cases per on passava la processó s’hi posaven farols de vidre per il·luminar el pas de les imatges.

Per estos dies a cada casa es faen los coquets de Pasqua i la rosca, unes pastes tradicionals de la Setmana Santa. Cada família anava al forn de la vila o del tio Arcàdio per fer-les. La base d’estes pastes eren: ous, sucre, lleit, lleute, oli i farina. Les rosques que es menjaven el dilluns de Pasqua en colla al riu eren redones o de trena, portaven confitets de colors per damunt i al mig un ou com a decoració però que també es menjava. El dia de Pasqua los menuts anaven a casa dels familiars a buscar la rosca.

Artículo escrito por Carlos Sancho Meix.

Bibliografia. Borau, Ll. i Sancho, C.; Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. IET i ASCUMA, Calaceit 1996. –pàg. 234.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.